Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra civil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra civil. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 d’agost del 2017

Un diari dels Països Baixos destaca els plans del govern català d'obrir fosses comunes



INTERNACIONAL







"Els catalans han decidit tirar endavant el seu propi pla" diu, davant d'un estat espanyol que prefereix "no obrir velles ferides"  .








per Redacció 14/08/2017 
La primera fossa oberta de la Guerra Civil a Catalunya | Jordi Borràs
El diari neerlandès NCR s'ha fet ressò aquest dilluns dels plans del govern català d'obrir fosses comunes al territori català com es va fer a la Figuerola d'Orcau, al juny, on es van trobar les restes humanes de 17 soldats.






L'article explica que mentre que el govern espanyol evita obrir-les, el govern nacionalista català ha posat en marxa un Pla de Fosses que preveu 40 actuacions durant aquest 2017. L'article cita paraules textuals del conseller Romeva: "Moltes persones mai han pogut dir adéu als

dimecres, 10 de febrer del 2016

Polèmica pel documental “Suñol. Un crit valent”

Dimecres, 10 de febrer de 2016 09:50 h

L’historiador Josep Cruanyes denuncia que no és veritat que l’actual junta del FCB sigui el primer a reivindicar Suñol i acusa els autors del documental de plagiar informació sense citar les fonts


En un article al Punt del passat 2 de febrer, l’historiador i advocat Josep Cruanyes assenyala que el documental encarregat a Minoria Absoluta obvia que hi ha hagut importants iniciatives de la societat civil des de fa 20 anys per recuperar la figura de Suñol i que no és veritat que l’actual junta del FCB sigui el primer a reivindicar Suñol, com apunta el documental. A més, el documental, de molt bona qualitat en d’altres aspectes, atribueix la col·locació de la famosa placa a Guadarrama al FC Barcelona quan aquesta placa la van col·locar l’associació els Amics de Josep Suñol, tal com denuncià Cruanyes i el periodista Ricard Torquemada al programa ‘El Club de la Mitjanit de la nit’ de Catalunya Ràdio.








Medalles per la junta del Barça

Per altra banda, Cruanyes que en el seu article explica la tasca de molta gent per recuperar la memòria de Suñol i assenyala que “resulta poc ètic” basar un relat amb investigacions de persones sense citar la font original, en referència al llibre col·lectiu  “Sunyol, l’altre president afusellat” editat el 1996, i que no se’n faci cap mena de reconeixement explícit al documental i conclou que: “No fos cas que recuperant una història, n’amaguéssim una altra”.

La feina de Sàpiens i Joan Laporta en l’oblit

dimecres, 25 de març del 2015

I ara ens exigeixen que tornem 400.000 papers de Salamanca!

Dimecres, 25 de març de 2015 05:00 

Una entitat salmantina pressiona el govern espanyol perquè porti Catalunya a la justícia


‘Catalunya es va endur indegudament una part dels papers’. És la reivindicació d’una entitat que exigeix la tornada d’una part dels ‘papers de Salamanca’ que Catalunya ha recuperat durant l’última dècada, quan l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola encara no ha entregat tot el que va prometre.  La ‘Asociación Salvar el Archivo’ pressiona el ministeri de Cultura perquè els doni suport, però ni Wert els fa cas. Tanmateix, l’entitat ha interposat una demanda contra la Generalitat al TSJC reclamant la tornada a Salamanca de 400.000 documents, tot defensant un botí de guerra que van arrencar del nostre país. 



La cara visible de l'entitat Asociación Salvar el Archivo, Policarpo Sánchez


Atacs a la Generalitat

L’associació salmantina defensa que el govern de Catalunya ha de tornar una documentació que no els correspon perquè eren de refugiats no catalans que estaven de pas quan els van incautar els papers. 

Com que segons la llei per retornar els papers preveu que han de tornar a Salamanca si la Generalitat no en troba els propietaris o els descendents, el cap visible de l’entitat ultra i ‘guardià’ màxim de l’arxiu castellà, Policarpo Sánchez, diu que Catalunya “busca suposats propietaris sota les pedres per quedar-se amb els papers i el govern central no sembla interessat a fer res per evitar-ho”. 

I posa exemples d’entitats que suposadament no són les successores reals de les organitzacions que existien sota el mateix nom els anys 30: el CADCI (amb 69.000 folis), la CNT (amb 146.000) i el Centre Asturià de Barcelona (amb 1.500).

Fins i tot Wert passa del senyor Policarpo

dissabte, 7 de març del 2015

L'heroi anònim que va salvar Barcelona i va acabar represaliat per Moscou







Guillem Martí


Bona part de Barcelona podria haver quedat destruïda per ordre dels soviètics al final de la Guerra Civil, abans de l'entrada de les tropes franquistes.

És una història desconeguda que, ara, descobreix una novel·la basada en l'home que va aconseguir evitar-ho. El llibre "Cremeu Barcelona!", que aquesta setmana ha arribat a les llibreries, ha novel·lat la història real de Miquel Serra i Pàmies.

divendres, 13 de febrer del 2015

Catalunya va tenir l'oportunitat de ser independent el 1936-37

| Actualitzat el 12/02/2015 a les 23:59h

París, Londres, el Vaticà, la Roma feixista i la Lisboa salazarista donaven per feta la secessió

L'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta analitza la correspondència dels cònsols que van viure la Guerra Civil a Barcelona, en què donaven la independència "per descomptada"

"No es va produir una resposta catalana a les expectatives internacionals", explica




Informe diplomàtic de l'almirall italià Ildebrano Goiran fruit de la seva conversa amb l'almirall francès Emmanuel Ollive, que advocava obertament per l'ocupació francesa de Catalunya. Document conservat a l'Ufficio Storico Marina Militare Italiana. Foto: A.G.V.

 Hi va haver un moment en els inicis de la Guerra Civil espanyola en què les principals potències donaven per descomptat que Catalunya s'independitzaria unilateralment d'Espanya, i que la comunitat internacional hi hauria de reaccionar d'alguna manera. I no s'ho pensaven perquè sí. Els seus cònsols a Barcelona -i els seus militars atracats al port- així els transmetien la informació, els seus ambaixadors d'arreu del món així ho asseguraven. I així ho demostra l'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta al colossal estudi Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava a Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil (Editorial Base), acabat de sortir del forn.

"Es pot proclamar un Estat independent de Catalunya, que probablement prendria la forma d'Estat soviètic", alertava el cònsol britànic a Barcelona, Norman King, al seu homòleg francès a finals del 1937. Un temor que l'ambaixador de la Itàlia feixista davant del Vaticà també atribuïa al Papa Pius XI: "El Pontífex s'ha expressat amb menys seguretat en allò que fa referència a Catalunya. Sembla, ha afegit, que el govern de Moscou pretén instaurar, a Catalunya, un Estat bolxevic model, fet que, si és complís -és el Papa el que parla- constituiria a la llarga un perill més enllà que per a Espanya, per a França i, en general, per a tot l'Occident europeu."

dilluns, 6 d’octubre del 2014

"El nostre país començarà a néixer", el vídeo d'un avi que triomfa a la xarxa

06/10/2014

CONSULTA 9-N

En Quimet, de 90 anys i de Cornellà de Terri, desitja veure la independència: "Si no, que ho vegin els meus néts"


Bernat Vilaró



L'avi Quimet, amb el seu nét



L'avi Quimet va néixer a Cornellà de Terri (Girona) fa 90 anys, i en aquest vídeo, que s'apropa a les 25.000 visites en dues setmanes, repassa tot el que ha viscut a Catalunya, incloses les dècades de silenci i la lluita sorda i constant. Comença parlant de l'època del rei Alfons XIII, "després vam veure com es canviava el rei pel president de la República. Allò va ser una alegria per a molts". 

Sobre la dictadura, explica que ho van passar tan malament que "ens pensàvem que els bons eren l'altre cantó, fins acabada la guerra que aleshores els vam conèixer". "Va venir una època fosca i el que ens va fer més mal va ser que ens van treure el que era nostre, la llengua i la cultura". "Quina sort i quina alegria vam tenir" amb l'arribada de la democràcia, afegeix.

dilluns, 11 d’agost del 2014

Espanya, 2n país del món amb més fosses comunes per obrir

Dilluns, 11 d'agost de 2014 09:25 h

Impulsen un Banc d'ADN a Catalunya pels desapareguts durant la Guerra Civil


Roger Heredia, besnét d’un soldat republicà desaparegut a la batalla de l’Ebre, i membre de la Divisió Científica dels Mossos d’Esquadra, impulsa un Banc d’ADN per a Familiars Desapareguts a la Guerra Civil conjuntament amb Marc A. Malagarriga nebot d’un altre soldat desaparegut. La iniciativa pretén guardar l’ADN en un banc perquè quan s’obrin les fosses comunes puguin identificar-se les restes d’aquells que hi van ser enterrats. El Banc es posarà en marxa ara que els parents més directes dels morts a la Guerra Civil s’estan començant a morir i a l’espera de s’obrin les més de 300 fosses comunes conegudes a Catalunya. 


Mapa de fosses comunes de Cataluya



Més de 4.600 famílies busquen desapareguts

A Catalunya hi ha unes 260 fosses comunes delimitades, però se’n coneix l’existència d’unes 100 més. Fins ara només dues han estat obertes, a Gurb i Prats de Lluçanès el 2009. Segons Memorial Democràtic, a tot Catalunya hi ha 4.600 persones que busquen oficialment les restes del seu familiar desaparegut a la Guerra Civil però en realitat en són més, ja que encara existeixen famílies que no han fet els tràmits legals per buscar els seus parents.

“És com si encara fos vigent aquell pacte de silenci que hi havia als pobles durant el franquisme. Si parlaves, podies anar a la presó. […] Amb la transició es va decidir passar pàgina i ja mai més han parlat. Calculem que en realitat el nombre de cadàvers enterrats en fosses comunes catalanes supera els 14.000” deia Roger Heredia entrevistat pel Diari de Sabadell

Espanya el pou del silenci

divendres, 25 de juliol del 2014

25 anys després, la batalla de l’Ebre a la memòria

Divendres, 25 de juliol de 2014 15:50 h

El Govern i les institucions locals es comprometen a donar continuïtat l’homenatge a la lleva del biberó i els combatents a la Guerra Civil


El Pinell de Brai (ACN).- Els 'biberons' deixen d'organitzar l'acte d'homenatge a la seva lleva, la que va ser mobilitzada a files amb només de disset anys, molts dels quals van acabar convertits en carn de canó en els camps i trinxeres de la batalla de l’Ebre. Són ja només una desena els que poden acudir a la trobada anual, molts han desaparegut i d'altres es troben limitats físicament, però la seva voluntat és continuar mantenint la memòria viva mentre les forces els aguantin. Supervivents de la lleva del biberó, la que va ser cridada a files amb només disset anys, han tornat avui a la cota 705 de la serra de Pàndols per commemorar l'inici de la cruenta batalla de l'Ebre. Aquest ha estat l'últim cop que l'organitza l'Agrupació de Supervivents però avui, amb l’objectiu de donar-li continuïtat, la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ha firmat un conveni amb l'Ajuntament del Pinell de Brai, el Consell de la Terra Alta i l'entitat per assumir l'acte a partir de l'any vinent.





És hora d’agafar el relleu

Després de 25 anys organitzant l’acte de commemoració, l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó, integrada per excombatents de 94 anys, troba cada cop més dificultats per seguir. "Ho deixem perquè, a la nostra edat, som una mica grans. Amb 94 anys ja costa més pujar, hi ha menys biberons.


 Després de 25 anys és suficient. Ho deixen encarrilat", ha assegurat el president de l'entitat, Pere Godall. De fet, en aquesta ocasió, només una desena d'excombatents a participat en l'acte a la cota 705 de la serra de Pàndols, un dels llocs més simbòlics de la batalla i escenari d'alguns dels combats més ferotges durant l'episodi bèl·lic. 

A Catalunya, queden uns 300 associats. Molt lluny dels 3.700 que van arribar a ser. "Només uns 20 o

dilluns, 5 de maig del 2014

Els efectes de la Guerra Civil sobre la població de Barcelona

Dilluns, 5 de maig de 2014 05:00 h

Coincidint amb el 75è aniversari del final de la Guerra Civil, el Monestir de Pedralbes i el Castell de Montjuïc recorden en unes exposicions els efectes de la postguerra a la ciutat


Al Monestir de Pedralbes una mostra destaca el paper que va assumir com a protector del patrimoni artístic i cultural.  “Patrimoni en temps de guerra” és el títol d’aquesta exposició, que fins al 8 de desembre repassa com el monestir es va convertir en seu de l’Arxiu Històric General de Catalunya i en dipòsit de valuosos documents i obres d’art de diversos museus de la ciutat i de la resta de Catalunya. En el mateix període s’emmarca l’exposició “Barcelona en postguerra, 1939-1945”, que trobareu al Castell de Montjuïc fins al 30 de juny i que mostra 250 documents, principalment fotografies, que il·lustren com van patir els barcelonins els efectes de la dictadura. 






El paper clau de la Generalitat Republicana per salvaguardar el patrimoni

Tot va començar l’any 1936, en què la Generalitat Republicana va confiscar els béns patrimonials del monestir per salvar-los de la crema i la destrucció. L’edifici també va custodiar quadres importants de particulars provinents de Madrid, entre els quals hi havia signatures com les de Velázquez i Sorolla. I a partir del 39 es va convertir en dipòsit del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional.

“Malgrat el caos del moment, la Generalitat va fer una tasca molt important de protecció, salvaguarda

dimarts, 15 d’abril del 2014

Els querellants a Argentina contra els crims del franquisme demanen que la jutgessa citi el rei Joan Carles

Dimarts, 15 d'abril de 2014 12:30 h

La Generalitat assessorarà els particulars i entitats que vulguin personar-se en el procediment judicial, al qual ja s'ha presentat com a acusació l'estat argentí


(ACN).- Diverses entitats i sindicats catalans s'han adherit a la querella contra els crims del franquisme oberta per una jutgessa argentina. La querella s'ha ampliat amb el cas d'un altre afusellat al Camp de la Bóta de Barcelona, i en els últims dies s'ha demanat la citació del rei Joan Carles I, com a màxim representant de l'estat espanyol i garant de la continuïtat des de la legalitat franquista fins la Constitució. Per això, han demanat que se'l citi a declarar. A la querella també s'hi ha afegit com a acusació la República Argentina, que es converteix en el primer estat que es persona en una causa per crims contra la humanitat. 


J.Carlos I i F.Franco



El president del Casal Argentí de Barcelona, Diego Arcos, un dels principals impulsors de la macroquerella que la jutgessa María Servini està instruint a Buenos Aires, ha explicat que només la mobilització social catalana permetrà tirar endavant aquest procés, com ja va passar a l'Argentina amb els crims de la dictadura militar d'aquell país. Per això, ha agraït a les fins ara 54 entitats adherides a la querella, que per la seva part la poden anar ampliant amb nous casos. De moment hi ha 150 expedients oberts, tot i que alguns representen més d'un cas.

Arcos ha explicat que ara la querella es dirigeix contra l'estat espanyol, perquè els que directament

dimarts, 1 d’abril del 2014

Assassinats pel franquisme

Dimarts  01.04.2014  06:00

Avui fa setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme




Rendició de milicians republicans després de la batalla de Guadarrama, el 1936.




Avui fa setanta-cinc anys, el dictador Francisco Franco signava un comunicat per confirmar que la guerra, que feia gairebé tres anys que durava, s'havia acabat. Centenars de milers de ciutadans havien d'emprendre un llarg exili, i per a molts altres milers començava una dura repressió. Quanta gent va morir per causa de l'acció repressiva del franquisme? La xifra total de víctimes mortals varia depenent de l'historiador que les aporta. I el règim la va amagar, aquesta dada. Paul Preston, per exemple, parla de 180.000 morts en total, i la majoria d'historiadors calculen que foren entre 140.000 i 200.000. Entre els executats pel franquisme, hi va haver polítics i personalitats del país. En aquest article en recordem uns quants.

Gran part de les execucions i de les nombroses penes de presó foren precedides de consells de guerra i judicis sumaríssims. Els camps de concentració i de presons van convertir el sistema penitenciari en la pedra angular d'un engranatge repressiu, amb batallons de treballadors i un sistema de redempció de penes mitjançant el treball forçat. Molta gent, doncs, va perdre la vida en circumstàncies diverses, però totes per causa de la repressió d'un règim que va reeixir en el seu propòsit. I aquesta repressió es va allargassar fins a la fi de la dictadura, el 1975, amb la mort de Franco.

Heus ací uns quants dels prohoms assassinats pel franquisme, en temps i circumstàncies diversos:


Lluís Companys


Lluís Companys i Jover (1882-1940)
És l'únic president d'un govern del món escollit democràticament que ha mort executat. Fou el primer president del Parlament de Catalunya (1932–1933), ministre del govern espanyol (1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936–1940) i president d'ERC (1933–1934).

El 23 de gener de 1939, quan les forces franquistes eren a punt d'entrar a Barcelona, Companys va travessar la frontera entre les repúbliques espanyola i francesa juntament amb el cap del govern basc, José Antonio Aguirre. Es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria, en un intent de no perdre el contacte amb el seu fill, Lluís Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental.
El 13 d'agost de 1940 va ser detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo, sinó per la policia militar alemanya. Pedro Urraca Rendueles va ser present en l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.

Essent a Madrid, li van obrir diligències pel fet de 'ser el president de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya'. Després d'un seguit d'interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona on fou objecte d'un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de manera il·legal.

Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia cinquanta-vuit anys. L'última exclamació del president Companys fou: 'Per Catalunya!' (Més informació.)



Manuel Carrasco i Formiguera


Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938)
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 3 d'abril de 1890 - Burgos, Espanya, 9 d'abril de 1938) fou advocat i polític, líder demòcrata-cristià i nacionalista. Quan començà la guerra de 1936-1939 es va mantenir fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. Però, així i tot, fou perseguit per elements incontrolats i va haver de fugir.

Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat. Elegit diputat per Girona a les corts constituents de la república, s'hi destacà per la defensa del text íntegre de l'estatut català i, així mateix, per la defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Arran d'aquesta actuació va deixar Acció Catalana i passà a Unió Democràtica de Catalunya, que s'acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Catalunya Comercial, la Rambla de Catalunya, el Matí i el Temps.

Quan va esclatar la guerra, s'esforçà a evitar estralls i va salvar la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de Finances de la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el govern autònom. El febrer del 1937 va tornar a Barcelona; però, perseguit encara, va tornar al País Basc.

Fou empresonat a la primeria del mes de març del 1937 per les forces navals del general Franco, que va capturar el vaixell Galdames, en què Carrasco i la seva família es traslladaven de França a Bilbao. Empresonat al penal de Burgos, al cap de cinc mesos va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort. Després de viure més de set mesos d'angoixa, pendent d'un possible indult o d'un bescanvi de presoners –que havien demanat, entre més, algunes de les més importants personalitats catòliques del món–, va ser afusellat el 9 d'abril de 1938 (Més informació ací, ací i ací).


Joan Baptista Peset


Joan Baptista Peset (1886-1941)
Joan Baptista Peset i Aleixandre (Godella, 1886 - Paterna, 1941) fou metge, científic i polític. Va ser rector de la Universitat de València. El règim franquista l'assassinà a causa de la seva fidelitat a la república.

Va ser militant d'Acción Republicana i, més tard, d'Izquierda Republicana, partit del qual fou president a València. Arran de la seva popularitat fou triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i va aconseguir un escó a les corts espanyoles.

Un cop hagué esclatat el conflicte bèl·lic, Peset fou nomenat inspector dels hospitals de guerra. Durant la contesa, va estudiar les repercussions psicològiques del conflicte bèl·lic en l'individu. A més, va continuar amb la tasca política i parlamentària. Va marxar cap a l'estat francès, però aviat, a Tolosa de Llenguadoc, va decidir que el seu deure era tornar.

Després de reunir-se amb els seus fills, va intentat abandonar la península amb la seua família pel port d'Alacant, que havia esdevingut l'única possibilitat de fugida per als republicans. Tanmateix, els vaixells que haurien hagut de rescatar els milers de persones que s'hi reuniren no arribaren mai i tots van ser detinguts i empresonats pels soldats franquistes. Peset fou reclòs al camp d'ametllers de la carretera cap a València que va ser utilitzat com a camp de detenció i, després, al camp de concentració d'Albatera, on es féu càrrec de la infermeria. Posteriorment fou traslladat a Portaceli i més tard a la presó Model de València. Va ser jutjat per 'auxili a la rebel·lió' i condemnat a mort, per bé que amb una recomanació d'indult per part del tribunal. Tanmateix, els elements més reaccionaris de la ciutat de València pressionaren perquè la sentència fos revisada i s'eliminés la recomanació d'indult. Fins i tot es va arribar a demanar clemència a Franco, que s'hi negà. Peset fou executat a Paterna el 24 de maig de 1941, de manera antireglamentària, atès que hom no va avisar l'auditor. El matí del dia de l'execució, Peset havia operat un company pres d'una hèrnia. (Més informació.)


Emili Darder


Emili Darder i Cànaves (1895-1937)
Emili Darder i Cànaves (1895-1937) fou el darrer batlle republicà de Palma. Metge i polític, fou afusellat el 24 de febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la guerra. Metge de professió, progressista, mallorquinista i catòlic, va ser un dels intel·lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i recuperació nacional de l'illa.

El desembre del 1933, fou elegit batlle de Palma. Des d'aquest càrrec impulsà la dotació d'aigua i clavegueram per a tota la ciutat, la construcció de guarderies i de grups escolars. També es preocupà pel funcionament correcte dels mercats i per donar feina als treballadors desocupats. Va ésser suspès en les funcions el 1934, arran dels Fets d'Octubre, però li fou retornat el càrrec el febrer del 1936, amb el triomf del Front Popular. El juny del 1936, signà la Resposta al Missatge dels Catalans.

Poc després d'esclatar la guerra, el 20 de juliol de 1936, fou detingut i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat vint anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma, juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer. (Més informació)


Carles Rahola


Carles Rahola i Llorens (1881-1939)
Carles Rahola i Llorens (Cadaqués, 28 de juny de 1881 - Girona, 15 de març de 1939) fou un periodista, escriptor, historiador i polític gironí. Familiar dels polítics Josep Rahola i d'Espona i Frederic Rahola i d'Espona, de Pere Rahola, ministre de la república i de la periodista i política Pilar Rahola.

Anna Puig escrivia al Punt Avui fa poc: 'Carles Rahola i Llorens va néixer a Cadaqués el 28 de juny de 1881. Era el petit de cinc germans i quan tenia tres anys la família va marxar a viure a Girona. El seu pare regentava una impremta, que posteriorment va passar a mans del seu germà, Darius, i que va ser la llavor del diari 'L'Autonomista', de caire republicano-federal, del qual Rahola va ser articulista i l'ànima. Amb disset anys, va començar a treballar com a escrivent de la Diputació de Girona, on va iniciar una carrera ascendent que el va portar, el 1932, a ser el màxim representant del govern català a les comarques gironines quan va passar a ser comissari delegat de la Generalitat.'

Rahola va morir assassinat pel règim franquista a la tàpia del cementiri de Girona el 15 de març de 1939, abans de complir cinquanta-vuit anys, un mes i onze dies després de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Va ser l'únic escriptor català que el règim franquista va condemnar a mort arran dels seus escrits. Durant més de trenta anys, Rahola va ser, sens dubte, un dels intel·lectuals gironins i catalans de referència, tant per la seva obra com per la seva vida. Després ho ha estat també per la seva mort. Rahola va defensar sempre els valors de la civilitat, del respecte i de la tolerància. (Més informació)


Josep Sunyol


Josep Sunyol (1898-1936)
Josep Sunyol i Garriga (Barcelona, 21 de juliol de 1898 - serra de Guadarrama, Espanya, 6 d'agost de 1936) fou president de la Federació Catalana de Futbol i del FC Barcelona, destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, diputat al congrés espanyol el 1931, el 1933 i el 1936.

El primer contacte directe amb el FC Barcelona va ser l'any 1925, quan les autoritats espanyoles van clausurar l'entitat a causa d'una demostració espontània al camp de les Corts contra la dictadura de Primo de Rivera. Joan Gamper, en aquell moment president de l'entitat, es va trobar obligat a marxar de Catalunya i Josep Sunyol, militant catalanista, va decidir fer-se soci del club aquell mateix any. El 17 de juliol de 1935, accedint a les peticions dels socis, va esdevenir president del club.

Impulsor de la premsa republicana de masses, el 1930 fundà la Rambla, una publicació que pretenia lligar els conceptes d'esport i ciutadania. Sunyol hi intentava de fer pedagogia catalanista, amb la crònica esportiva. Va ser una publicació polèmica i va ser suspesa per ordre del govern espanyol durant anys.

Sunyol, juntament amb el periodista de la Rambla Ventura Virgili, el xofer i un tinent republicà, foren detinguts per tropes franquistes a la serra de Guadarrama, quan visitaven el front; tots quatre foren afusellats sense judici previ. Fins i tot després de mort li van obrir un expedient en virtut de l'aplicació de la 'Ley de Responsabilidades Políticas' del 1939. (Més informació)


Francesc 'Quico' Sabaté


Francesc 'Quico' Sabaté (1915-1960)
Francesc Sabaté Llopart (l'Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 – Sant Celoni, 5 de gener de 1960) també conegut per 'El Quico', fou un guerriller del maquis antifranquista, que continuà lluitant després de la fi de la guerra. Sabaté comandà un grup de guerrillers que feia incursions a Catalunya des del sud de l'estat francès.

Perduda la guerra, Sabaté va passar la frontera el 1939. Durant un temps va ser confinat per les autoritats franceses al camp d'internament de Vernet d'Arieja i posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d'explosius a Angulema (Occitània).

El juliol del 1944 féu un primer viatge a l'estat espanyol, per a incorporar-se als grups d'acció contra el règim de Franco. Des del seu refugi a Occitània compaginava les feines de llauner i pagès amb la seva activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de l'estat francès, reorganització dels sindicats de la CNT a l'interior, sabotatges i activitats d'escamot urbà a Barcelona.

Va ser detingut i empresonat a França per tinença d'armament i explosius i confinat durant anys a la població francesa de Dijon. Va poder eludir el confinament i captura durant els següents anys i va ser descrit com 'l'enemic públic número u del règim franquista' en els mitjans de comunicació espanyols.

Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, Sabaté i els seus homes van evadir les patrulles, primer de la policia francesa i després de la guàrdia civil, que hi havia al Pirineu. Però finalment, el dia 4, trobant-se refugiats en una masia, el mas Clarà, a prop de Banyoles, van ser acorralats per la guàrdia civil. Després d'un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico Sabaté excepte ell, que va poder fugir, per més que greument malferit en una natja, una cuixa i al coll. Va creuar el Ter i va arribar a Fornells de la Selva on va pujar en un tren amb la intenció d'arribar a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia civil ja li seguia la pista per l'avís dels ferroviaris. A la rodalia de Sant Celoni va saltar del tren en marxa i, ja al poble, quan cercava un metge perquè l'atengués, després d'un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, va caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960. (Més informació)


Salvador Puig i Antich


Salvador Puig i Antich (1948-1974)
Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 - 2 de març de 1974) fou un activista anarquista que va militar al MIL. Va morir executat pel règim franquista, després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort del sots-inspector Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

El 1973, el militant del MIL Santi Soler fou detingut per la policia i interrogat. Sotmès a tortura, acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. Santi Soler mateix fou utilitzat de parany per la policia de la brigada político-social de paisà per detenir Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig i Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà la tarda del 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers de Girona i del Consell de Cent de Barcelona. Tots dos van ser detinguts davant el bar Funicular, on havien quedat amb Santi Soler. Tot seguit, els policies els van fer entrar al portal del número 70 del carrer de Girona, on hi hagué un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort d'Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Més tard va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d'evitar-ne l'execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. A l'Assemblea de Catalunya, hi va haver una certa resistència a donar suport al militant llibertari. La reacció de la CNT a l'exili fou més aviat tèbia, tret d'un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc.

A tot Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer diari de donar l'alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al Frente Libertario. S'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974, a les 9.40. (Més informació, ací i ací.)


http://www.vilaweb.cat/noticia/4182588/20140401/assassinats-franquisme.html

Les portades de la 'victoria'

Dilluns  31.03.2014  19:00

Autor/s: Martí Crespo

Repassem què deien alguns diaris afectes al règim franquista l'endemà de la fi de la guerra de 1936-1939




Portada del 2 d'abril de 1939 de La Vanguardia.



L'1 d'abril de 1939, amb el famós 'últim comunicat de guerra' (àudio) del quarter general de Francisco Franco, es va posar fi oficialment a la guerra del 1936-1939. Només els diaris de l'època afectes al règim franquista van poder explicar-ho, l'endemà; la resta de capçaleres, senzillament, van desaparèixer. Us proposem de repassar-ne algunes portades.

El diari madrileny Abc, l'1 d'abril de 1939, obria l'edició amb una immensa fotografia de l'escultura de la deessa Cibeles de Madrid i el titular següent: 'Madrid se libera del terror.' 'La Cibeles, desprendiéndose, por mano de niños, la coraza protectora que usó en los años rojos, es un símbolo del Madrid que se libera del terror.'

A Barcelona, la portada del diari La Vanguardia explicava avui fa setanta-cinc anys 'la última etapa

Rouco Varela agita l'espantall de la guerra civil

Dimarts  01.04.2014  08:35

Diu que 'les actituds' que la van causar la poden tornar a causar ara







El cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, va dir ahir durant el funeral d'estat d'Adolfo Suárez que les actituds que van causar la guerra civil espanyola 'la poden tornar a causar'. Sobre Suárez, diu que 'va cercar i practicar amb tenacitat la reconciliació en el àmbits més delicats de la vida política i social d'aquella Espanya que volia superar per sempre la guerra civil: els fets i les actituds que la van causar i la poden causar', ha dit textualment Antonio María Rouco Varela, que també ha destacat que la 'concòrdia' va ser possible amb Suárez i es va preguntar 'per què no havia de ser-ho també ara i sempre en la vida dels espanyols, de les famílies i de les seves comunitats històriques'.

Aquestes són les declaracions:

dimecres, 5 de març del 2014

Eugeni Casanova : Bombardar Barcelona

05.03.2014

Aquell atac era un experiment de Mussolini. L'objectiu era aterrir la població per minar la moral i la resistència.

Va ser l'avantsala de la derrota, ara fa setanta-sis anys. Barcelona martiritzada un cop més. I Lleida, i Granollers, i la Garriga, i Xàtiva, i Alacant...





Feia quinze minuts que les sirenes sonaven desesperades quan, de sobte, el món es va ensorrar per a Oriol Domènec, literalment. Era a casa amb la mare, una germana de dotze anys i dues minyones, al primer pis del número 614 de la Gran Via de Barcelona. Les explosions es repetien i una de molt pròxima, a les 13.50, li va perforar els timpans i els va fer sortir al replà. Una part de l'escala havia desaparegut juntament amb la mitgera de la casa contigua, que s'havia convertit en un caramull informe i fumejant. Saltant entre els esvorancs i la runa, van arribar al carrer. Davant la porta hi havia un cavall esventrat enganxat a un carro-bóta i el vinater cosit per la metralla. Carro i cavall havien fet mitja volta i estaven encarats en direcció contrària al trànsit. La sang de l'home i de l'animal es barrejaven a terra amb el vi que regalimava cadenciós.

dilluns, 3 de febrer del 2014

La ONU pide al Gobierno que abandone la excusa de que resarcir a las víctimas del franquismo "reabre heridas"

Pablo de Greiff, relator especial de Naciones Unidas, critica duramente al Estado español por "no haber hecho más" en favor de los derechos de las víctimas

Pide que se derogue la Ley de Amnistía de 1977 y muestra preocupación por la propuesta de reforma de las leyes que regulan la jurisdicción universal

En cuanto a la causa que se sigue en Argentina por delitos de torturas durante la dictadura de Franco, avisa de que hay varias fórmulas legales para juzgar estos delitos 


El relator de la ONU ha reprochado al Estado que no investigue ni enjuicie los "graves" crímenes de la Guerra Civil y la dictadura. \ EFE




El relator especial de la ONU Pablo de Greiff se va de España sorprendido por que el Estado no haya hecho más en favor de los derechos de las víctimas del franquismo. Y también por la "distancia inmensa" entre el Gobierno y las asociaciones, "la mayor que me he encontrado en mi experiencia profesional", ha dicho durante la presentación de sus conclusiones tras su visita oficial. 

"Las discusiones parecen estar enmarcadas en el siguente esquema: aquí todos concluimos que ya estamos totalmente reconciliados o la única alternativa es el resurgir de odios subyacentes, lo cual implica un riesgo demasiado alto", explica el relator sobre la promoción de la verdad, la justicia, la reparación y las garantías de Naciones Unidas después de reunirse con diversas asociaciones de víctimas y por la memoria histórica, además de varios miembros del Gobierno, como el ministro de Exteriores, José Manuel García Margallo, y los secretarios de Estado de Presidencia y Justicia. La conclusión de De Greiff no puede ser más clara: "No sé si ese esquema se adecuó alguna vez a la realidad, pero considerando la fortaleza de las instituciones y la ausencia de riesgos para el orden democrático, resulta especialmente sorprendente que no se haya hecho más en favor de los derechos de las víctimas". 

dilluns, 27 de gener del 2014

Quinze dies d'èxode català, els darrers sospirs de llibertat

Dilluns  27.01.2014  06:00

Nova edició de l'obra cabdal de Rovira i Virgili, 'Els darrers dies de la Catalunya republicana' · En parlem amb l'editor Quim Torra

 






L'èxode de catalans marxant cap al nord per fugir de la repressió franquista quan la guerra del 36-39 ja era decidida és una escena explicada poques vegades. Les paus sobre silencis que s'han mirat d'anar imposant a cada transició, d'ençà de fa setanta-cinc anys, han amagat fets i vivències plenes de desesperació, però també de coratge i dignitat. La Catalunya republicana era una Catalunya impossible, i va donar desenes d'escriptors, periodistes i poetes immensos que van descriure l'èxode i l'exili republicà. Un d'aquests va ser Antoni Rovira i Virgili, autor del clàssic 'Els darrers dies de la Catalunya republicana', que ara han recuperat i retornat a les llibreries la Xarxa de Mots i l'editorial Acontravent.
Entre el dietari personal, la crònica i el llibre de memòria social i política, 'Els darrers dies...' relata una quinzena de dies dramàtica i decisiva. Rovira i Virgili comença la narració el 22 de gener de 1939, dos dies abans de deixar Barcelona, i la tanca el 5 de febrer, amb l'arribada a Perpinyà, camí de l'exili d'on ja no va tornar. L'autor s'explica: 'Aquesta obra és la narració verídica d'uns dies dramàtics viscuts per mi quan entrà en la fase culminant l'ofensiva final de Franco contra Catalunya. Narració de l'angoixa, la desfeta i l'èxode dels catalans, que han estat les principals víctimes de la guerra encesa a Espanya per l'alçament militar de l'any 1936.'
Quatre edicions en setanta-cinc anys

dijous, 19 de desembre del 2013

Vicent Partal : Un PP guerracivilista

19.12.2013

El PP continua pensant en termes de dos bàndols irreconciliables i no de dues, o més, idees que cal respectar i acomodar.


Avui el parlament de les Illes aprovarà la llei que prohibirà de penjar llaços de la senyera als centres públics, sobretot a les escoles. La llei és molt greu, per un seguit de motius. Primerament, perquè tots els altres grups de la cambra s'hi oposen radicalment, però això no mereix cap consideració per part del PP. En segon lloc, perquè és una llei feta expressament contra un moviment popular de gran èxit que s'hi enfronta de valent. I en tercer, perquè traspassa els límits del respecte a les llibertats bàsiques, inclosa la d'expressió. Fins i tot amenaça d'imposar multes no pas a aquell qui penge la senyera, sinó també a aquell qui no la despenge. Una pretensió insòlita, digna dels règims totalitaris.

El PP té molts problemes, però un de bàsic: una tradició democràtica molt feble. Històricament provenen d'allò que els seus fundadors, sota el franquisme, anomenaven 'la dialèctica dels punys i les pistoles'. D'ací ve que la dialèctica democràtica normal se'ls faça tan costeruda. Fins i tot en qüestions elementals. Cap governant d'Europa no ignora que guanyar les eleccions no dóna patent de cors i que no pots governar sistemàticament contra tothom qui no t'ha votat. Tanmateix, ells es pensen que poden fer-ho. Que són ells contra tots els altres. Com si encara hi hagués guerra civil. Continuen pensant en termes de dos bàndols irreconciliables i no pas de dues idees, o més, que cal respectar.

Evidentment són els electors que tindran la darrera paraula, i esperem que aquest malson s'acabe el 2015. I mentrestant aquells que al Principat parlen tant de moderació fóra bo que alguna vegada en demanaren també als seus col·legues de les Illes i del País Valencià.


L'opinió dels subscriptors

dijous, 5 de desembre del 2013

Help Catalonia : The Kingdom where convicted coup leaders are pardoned





Let’s take a trip back to 1981. Spain’s so-called democracy is less than 3 years old, and some historical nations are recovering their autonomous governments. Catalonia’s Generalitat had been restored in 1977 and held its first post-dictatorship elections in March 1980, and its Parliament was slowly but surely claiming jurisdiction on a wide array of issues. In a civilized country, this would have been seen as a natural process towards reestablishing the democratic state of things that had been torn apart by the Fascist uprising that led to the Spanish Civil War.

In Spain, this has led to King Juan Carlos and the military designing a coup in order to scare Congress into legitimizing the regime and putting the breaks on further democratic reform. The implication is straightforward: either accept the current pseudodemocracy, with a king annointed by Franco as his heir as Head of State, or we’ll return to a military dictatorship. 
The “failed” coup is led by General Alfonso Armada, who will be annointed President upon its succesful completion. But wait! Here comes King Juan Carlos to save the day and have the rogue servicemen arrested and sentenced to as many as 30 years in jail. Case closed, all hail the King!
Or not.