Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vicent Partal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vicent Partal. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de setembre de 2017

[VÍDEO] Amadeu Altafaj i David Fernàndez: mirades confrontades de la UE i la república catalana



PAÍS - PRINCIPAT







[VÍDEO] El delegat del govern davant la Unió Europea i el periodista van debatre ahir en un acte de VilaWeb per a subscriptors.
















Per: Redacció 

02.09.2017  02:00












 Amadeu Altafaj i David Fernàndez van debatre ahir sobre la Unió Europea i la república catalana en un acte organitzat per VilaWeb al Mirador del CCCB. Moderats per Vicent Partal i davant de més de cent cinquanta subscriptors del diari, el delegat del govern davant la Unió Europea i l’ex-diputat de la CUP i periodista van presentar dues mirades diferents sobre el projecte europeu i el paper que ha de tenir-hi la Catalunya independent. Des de la crítica contundent de Fernàndez fins a la voluntat de reforma i implicació d’Altafaj, els dos ponents van presentar una visió de confiança en l’actuació europea a partir del referèndum d’autodeterminació. Entre els assistents, els eurodiputats Ramon Tremosa i Jordi Solé van fer una breu intervenció al final de l’acte.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Madrid, 2 d’octubre. Per @vpartal



OPINIÓ - EDITORIAL







«No hi ha discussió possible, per tant, i l’única opció és deixar buits els escons» 


























06.08.2017  22:00







Estic perplex per les declaracions d’ahir de Jordi Xuclà, que va dir que, després del primer d’octubre, el PDECat estaria disposat a parlar d’una moció de censura contra Mariano Rajoy, moció que diu que serviria per a implementar el resultat del referèndum. Perplex perquè no entenc com es vol implementar el resultat del referèndum amb un partit que crida al boicot actiu del referèndum. Però perplex, sobretot, perquè aquestes declaracions impliquen que Jordi Xuclà o bé creu que guanyarà el no en el referèndum o bé no entén les conseqüències de la victòria del sí.



El govern, i el president Puigdemont, que no sé si cal recordar que és del PDECat, han estat claríssims: si guanya el no, hi haurà eleccions autonòmiques, i si guanya el sí, es proclamarà la independència dos dies després de presentar-se els resultats definitius, que serà com a molt tard el 14 d’octubre. I és de pura lògica que, en el moment que es proclame la independència, no tindrà cap sentit la presència de diputats catalans en el parlament que ja serà de l’estat veí. La implementació del resultat no es farà a Madrid sinó a Catalunya.



Tots som conscients que, malgrat això, els diputats catalans membres dels partits contraris a la independència s’hi mantindran. I és raonable que siga així, ja que, per a ells, serà una de les darreres possibilitats, sobretot simbòlica, d’oposar-se a

dimecres, 7 de juny de 2017

Gordó no és ell tot sol. Per Vicent Partal @vpartal



OPINIÓ EDITORIAL







«El PDECat no pot passar de puntetes sobre el cas Gordó felicitant-se, a més, que haja desaparegut de les seues files i proclamant que això neteja el seu passat» 


















06.06.2017  22:00






La decisió de Germà Gordó d’abandonar Junts pel Sí i passar a ser un diputat no adscrit al Parlament de Catalunya ha alçat una polèmica notable. Gordó, investigat pel 3%, en compte de deixar l’acta de diputat s’escuda rere aquesta acta per dificultar la investigació del cas i, segurament, per intentar una salvació personal, que ja veurem si arriba mai. Així el jutge del Vendrell no el podrà jutjar i ho haurà de fer el TSJ.



Per justificar-ho, Gordó infla les possibles discrepàncies polítiques amb companys del seu ex-partit fent servir l’anomenada ‘Nova Convergència’ d’excusa plausible. Com és ben sabut, al·ludir a discrepàncies polítiques és més honorable, sempre.



És obvi que Gordó, com tothom, té el dret de presumpció d’innocència. Indiscutible. Però també és

dimecres, 24 de maig de 2017

Un repàs d’El País. Per Vicent Partal @vpartal



OPINIÓ - EDITORIAL







«És molt discutible que siga decent la manipulació que fa de la realitat, per tal de crear una imatge colpista del parlament i del govern de Catalunya» 














divendres, 12 de maig de 2017

Editorial @vpartal : Franquisme: volen que mireu al congrés, però cal mirar a Yuste



OPINIÓ - EDITORIAL







«El poder real dins l'estat espanyol no rau en el parlament, sinó que el continuen tenint i exercint les famílies que es van enriquir i van fer carrera amb el franquisme» 



















11.05.2017  22:00






Ahir el congrés espanyol va votar la retirada de la tomba de Francisco Franco del Valle de los Caídos. No l’en trauran, però. Perquè el franquisme, l’estructura i la trama que el franquisme van crear continua essent el nucli del poder real a Espanya. Permeteu-me que ho explique amb una anècdota ben sucosa, que curiosament no ha cridat l’atenció dels mitjans.



Despús-ahir, al monestir de Yuste, el rei d’Espanya va lliurar el premi Carlos V a Marcelino Oreja. Amb tota la solemnitat imaginable. El tal Oreja va ser durant vint-i-cinc anys un dels màxims responsables de la diplomàcia franquista, després va ser ministre amb la UCD i finalment comissari europeu, gràcies al PP. En l’acte de lliurament, per si la cosa no fos ja prou sorprenent, Oreja va fer un panegíric de Fernando Maria Castiella. El tal Castiella, de qui Oreja va dir que era l’home que més admirava, va ser ministre d’Afers Estrangers franquista i voluntari, lluitant amb les tropes nazis, al front de Rússia. Oreja ha retut homenatge a Castiella també amb un llibre que es promociona dient que és la biografia ‘d’un polític íntegre que va treballar sense defallença al servei dels alts interessos d’Espanya’.



A l’Espanya del 2017 és possible una cosa tan aberrant com aquesta. Es pot lliurar un premi amb tots

dimecres, 10 de maig de 2017

Editorial @VPartal : Contra la tirania, no deixem créixer més el dolor democràtic



OPINIÓ - EDITORIAL







«És un error presentar tot això que ens passa dient que l'estat espanyol té una democràcia de baixa intensitat o de baixa qualitat, com si fos una disculpa que nosaltres haguéssem de tenir en compte» 









Carme Forcadell i Anna Simó declaren al TSJC (fotografia: Albert Salamé #VWFoto).








09.05.2017  22:00





Quan estàs malalt aprens de seguida què és allò que en diuen el llindar del dolor. És una línia a partir de la qual el dolor deixa de ser una molèstia suportable i esdevé una nosa enorme que et paralitza, que no et deixa fer res. Els metges, amb l’ajut dels calmants, sempre miren que no el superes, aquest llindar. Per la molèstia que implica, però també perquè quan ja no tens el dolor controlat en un nivell acceptable es fa molt difícil de tornar-lo a reduir.



A l’estat espanyol, per al cas català –sobretot, però no únicament–, des de fa mesos el dolor democràtic es va enfilant a nivells d’autèntica bogeria, intolerables, igual com si fos una malaltia humana. El PP, massa sovint amb la complaença dels altres partits del règim, intenta normalitzar un seguit d’actuacions que no casen gens amb la democràcia i que n’amenacen els fonaments més bàsics. Amb un doble objectiu. D’una banda, malden per paralitzar-nos als partidaris de la independència, però, d’una altra, pretenen acostumar tots els ciutadans a un nivell molt més alt de tolerància a l’autoritarisme, a un llindar més alt de dolor democràtic.



I així ens trobem embolicats amb discussions que ni tan sols s’haurien de poder posar sobre la taula.



Com la famosa qüestió de l’obediència o no del parlament a la llei. Un debat increïble, perquè, com

divendres, 5 de maig de 2017

Si Juan Carlos creu que pot ser cosa de dos mesos… Per @vpartal



OPINIÓ - EDITORIAL







«Per més tombs jurídics que fem a qualsevol situació concreta, al final les relacions internacionals no fan sinó una cosa: certificar allò que la realitat proclama» 



















04.05.2017  22:00






Ahir es va originar una certa polèmica amb un telegrama de l’ambaixada dels Estats Units que ha emergit ara a la llum pública. Relata una conversa de Juan Carlos amb el senador Ed Munsk, enviat personal de Jimmy Carter. En la conversa, de l’any 1979, el rei d’Espanya, tres anys i mig després de la Marxa Verda, proposa de tornar Melilla al Marroc ‘perquè hi viuen pocs espanyols’ i convertir Ceuta en una zona internacional com ho havia estat Tànger. Evidentment, Juan Carlos temia que la pressió marroquina conduís Espanya a un enfrontament que no podia guanyar i per això s’avançava fent dues propostes que són ben contradictòries amb l’esperit i la lletra del nacionalisme i la constitució espanyoles. Com volia fer quadrar això amb el famós article 2 de la constitució és una incògnita, però resulta significatiu que Juan Carlos mateix digués que l’exèrcit no seria cap problema. 

Segons ell, ‘l’exercit protestaria un parell de mesos i ja està’.

La frase, la conversa i la proposta resulten estridents, però no són tan cíniques com sembla. Juan Carlos, en una reunió privada i teòricament secreta amb l’enviat especial dels Estats Units, no fa propaganda, parla seriosament, entre més coses perquè està convençut que el que diga no eixirà d’allí. I si no ha de fer propaganda, perquè amb propaganda no impressionarà l’interlocutor, pensa amb realisme. Aguantar els presidios sota sobirania espanyola és massa difícil; val més cercar una solució i de segur que l’escàndol durarà dos mesos i prou.



Al final no va passar res d’això. Bàsicament, perquè fins avui al Marroc no li ha interessat. Però el comportament del monarca i allò que diu que hauria passat en realitat si els fets s’haguessen acomplert, ara ens resulta molt interessant a nosaltres.



En primer lloc, perquè demostra, una vegada més, que una cosa és la propaganda exaltada i una altra la realitat. Una cosa és l’ús que ells fan de la propaganda per als seus interessos concrets i una altra la visió que ells tenen de la realitat. N’hem vist una mostra no fa gaire. Eh que us ha sorprès la reacció arran de la picossada de milions que el PNB s’ha endut en canvi de votar el pressupost de Rajoy? La Razón –i La Razón deu ser més nacionalista espanyola que l’exèrcit i tot– ahir titulava encantada: ‘El PNB va negociar els 1.400 milions del pressupost sense parlar d’autogovern ni de presos d’ETA.’ Ai, caram. ‘Barat, barat!’, que deia l’Àlex Gutiérrez en el seu comentari al diari Ara. Què és ‘l’extorsió nacionalista’ si el beneficiat de l’extorsió és el PP? Doncs mira, no res. La propaganda exaltada es pot modular tant per incitar les masses com per calmar-les. Depèn.



Segona cosa que demostra l’afer. Que tot té solució i que a més la solució sol ser ràpida. En diuen realpolitik i ho practica tothom. Siguem sincers: qui creu de debò que seria més senzill per a Espanya tornar Ceuta i Melilla al Marroc que no pas conformar-se amb la independència del Principat, si s’hi arriba després d’un procés democràtic multitudinari? És obvi que molestaria i desfermaria protestes. Però si tornar dues ciutats plenes de militars a un règim no democràtic només implicaria dos mesos de protestes intenses i després tot es podria gestionar, ara no em digueu que seria ingestionable l’existència d’una Catalunya independent.



Sobretot perquè, en el fons –i és la tercera cosa interessant d’aquest afer–, ells mateixos s’adonen de la insignificança de tot allò que diuen els papers. La constitució espanyola no prohibeix tant la independència de Catalunya com el retorn de Ceuta i Melilla al Marroc? Com pot ser, doncs, que Juan Carlos parlàs així? Doncs perquè, per més tombs jurídics que fem a qualsevol situació concreta, al final les relacions internacionals no fan sinó una cosa: certificar allò que la realitat proclama. 


Després del referèndum, si es guanya amb claredat i s’exerceix la sobirania sense ombra de dubte, el reconeixement internacional només és cosa del temps. Perquè la realitat és més tossuda que la constitució, que ells saben que poden passar per alt si els convé; però sobretot perquè ningú no aspira a deixar podrir situacions si hi ha en joc, per exemple, una cosa globalment tan important com la ciutat de Barcelona. O com Ceuta, Melilla i l’estret, per a tornar a l’origen d’aquest paper.




[Bon Dia] –Atenció a les primàries del PSOE. Després de totes les maniobres brutes en contra, resulta que Pedro Sánchez gairebé ha atrapat Susana Díaz en nombre d’avals. Diuen que això significa que podria guanyar unes primàries que s’han construït perquè les guanye, com siga, la líder andalusa. Molt interessants, per cert, els resultats als Països Catalans. A les Illes 976 avals per a Sánchez, 450 per a Patxi López, que va rebre el suport de la presidenta Armengol, i només 350 per a Susana Díaz, que queda tercera. Al País Valencià 8.105 signatures per a Sánchez contra 5.300 de Susana Díaz. I al Principat, 6.058 avals per a Sánchez i només, només, 974 per a Susana Díaz. Sumat:


23.244 avals per a Pedro Sánchez contra 6.624 per a Susana Díaz. Molt significatiu.



–El govern català va activar ahir la contractació per a adquirir les vuit mil urnes que han de servir per a votar en el referèndum d’autodeterminació del setembre. I sembla ser que seran urnes de metacrilat. Em sap greu. Sóc dels qui creuen que votar, com en el 9-N, en un urna de cartó austera, discreta, barata, útil i humil era un missatge poderós.






 –Ahir vam fer a Palma la quarta sessió –i última, enguany– de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. En les assemblees fetes a Perpinyà, Barcelona, València i Palma, hem explicat als subscriptors com ha anat l’any i els hem anunciat les novetats que arribaran durant les setmanes vinents.



 A Palma, ahir, vam estar durant prop de tres hores discutint de tot, de què fem bé i de què fem malament. I naturalment també de política. Aprofite l’avinentesa per a donar les gràcies a tots els participants en les quatre sessions i als subscriptors, que són la base indispensable d’aquest diari que és VilaWeb. Si no en sou encara avui us en podeu fer clicant ací.







Enllaç article :

http://www.vilaweb.cat/noticies/si-el-rei-creu-que-pot-ser-cosa-de-dos-mesos/ 




 

dijous, 20 d’abril de 2017

Editorial Vicent Partal :Potser ens convindria de repensar-nos això de la Unió Europea



OPINIÓ - EDITORIAL







«Dilluns, escoltant Kučan, vaig pensar que no és gaire sensat ni del tot convenient fiar-ho tot, acríticament, a la pertinença de Catalunya a la UE. No sé si no és poc responsable donar per segur que n'hem de formar part, sense preguntar-nos ni una sola vegada amb profunditat si ens convé o no» 
















19.04.2017  22:00






Dilluns, en companyia d’Andreu Barnils, vaig tenir la sort de conversar llargament a Ljubljana amb el president Milan Kučan, l’home que va aconseguir fer d’Eslovènia un país independent. Hi ha poca gent al món que puga explicar aquesta experiència, que puga explicar què se sent en el moment de proclamar un estat independent. Ell n’és un i per això en volíem parlar.



Kučan, evidentment, està orgullós del que va fer. Però al mateix temps no pot amagar que està trist pel que passa avui a Eslovènia. Viu apartat de la política del dia a dia, però això no vol dir que en visca al marge. I expressava un dolor manifest per la diferència entre allò que volien –ingènuament potser– que fos l’Eslovènia independent i això que és l’Eslovènia d’avui. Una part fonamental de la seua preocupació era el paper de la Unió Europea i la situació de coerció en què hi viuen els països petits. El preocupava molt l’aplicació rigorosa de polítiques dissenyades sense tenir en compte en cap moment els condicionaments locals i el preocupava la pèrdua de sobirania efectiva cap on Eslovènia s’ha trobat enduta. Per exemple, ens explicava que els eslovens volen reconèixer l’estat palestí però no ho han pogut fer per no crear un gran problema diplomàtic dins la Unió. I, doncs, quina independència és aquesta?



No insistiré ara sobre els greus defectes que té la Unió Europea d’avui. Ni tampoc sobre les seues

dilluns, 3 d’abril de 2017

Escòcia i Espanya: comença un ball que ens interessa molt. Per Vicent Partal



OPINIÓ - EDITORIAL







L'anunci d'Espanya que no vetarà l'entrada d'una Escòcia independent a la Unió Europea té una enorme importància també per al cas català 















02.04.2017  22:00





Tots aquests mesos m’heu sentit dir mil vegades que qualsevol presa de posició manifestada en la política internacional calia mantenir-la en reserva, perquè quan passen coses importants el joc canvia de seguida. I aquest cap de setmana, efectivament, el joc ha canviat després d’un fet major, clau: el Brexit.



Divendres el president del Consell de la Unió Europea, Donald Tusk, va reaccionar al lliurament de la carta oficial britànica que invocava l’article 50. Va fer un discurs dur que posava en relleu que la Unió Europea s’atansava al Brexit amb un afany de venjança. Personalment, crec que és un enorme error, però les coses són com són.



Fruit d’aquest ànim de venjança, divendres vam saber dues coses. Que la Unió Europea encoratjaria la unificació d’Irlanda i que donaria a Espanya pràcticament un acord de vet sobre qualsevol cosa que puga passar en el futur respecte de Gibraltar. Totes dues decisions són molt fortes i sorprenents, però tenen un rerefons comú evident: ja que no podem evitar que se’n vaja el Regne Unit, mirem que se’n vaja la menor part possible del Regne Unit.



I diumenge ens vam despertar amb una sorpresa enorme: Espanya anunciava oficialment que no faria res per impedir l’entrada d’Escòcia en la Unió. És molt difícil, per a no dir impossible, de no relacionar la qüestió de Gibraltar amb la d’Escòcia: canvi de cromos. I és molt difícil, per a no dir impossible, de no entendre que amb aquesta declaració tan important la Unió Europea comença a deixar clar que també procurarà que una Escòcia independent no se’n vaja. De manera que deixarà el Brexit reduït al mínim: el deixarà reduït solament als dos països que van votar d’anar-se’n, Anglaterra i Gal·les.



Crida l’atenció, per tant, el canvi radical de la posició espanyola. Recordeu que, tot just acabat el referèndum, Mariano Rajoy va fer cèlebre aquella frase: ‘Si el Regne Unit se’n va, Escòcia se’n va.’ El president espanyol afirmava, sense deixar cap indici de dubte i amb aquella contundència amb què parlen ells, que Escòcia no tenia veu pròpia en el Brexit, que els tractats ho prohibien (cosa que és falsa), que, rotundament, els membres de la Unió Europea no farien cap negociació amb Escòcia i que si passava això Espanya ho vetaria. Bé, doncs ha estat fer-se efectiu el Brexit i, en quaranta vuit hores, girar-se tot com un mitjó. Fins i tot la posició espanyola.



I com ens afectarà a nosaltres, tot plegat? Sobre això, hi ha unes quantes coses que hauríem de vigilar molt de prop.



1. El tomb que s’ha vist en poques hores demostra una vegada més la flexibilitat de la Unió Europea a l’hora de cercar solucions. Allò que era impossible quan només parlàvem en teoria passa a ser possible tot d’una, quan fa un minut que les negociacions han començat.



2. El qui no podia ser de cap manera interlocutor passa immediatament a ser-ho, fins i tot sense necessitat de ser encara un estat. Escòcia no podia negociar ni tenir cap paper en el Brexit, però de sobte fins i tot Espanya li fa costat, malgrat la incomoditat evident que això li causa.



3. Es fa molt més clar quin és l’objectiu principal de la Unió Europea: mantenir el màxim nombre possible de ciutadans europeus dins la Unió Europea. I si per a això s’han de tombar fronteres es tomben. No tan sols una sinó tres de colp: Irlanda, Gibraltar i Escòcia. Retingueu la dada per al cas català: mantenir el màxim nombre de ciutadans europeus dins la Unió, si cal tombant les fronteres actuals.



I encara quatre notes més sobre això que acaba de fer Espanya. Ahir el govern espanyol estava eufòric i ja veien la bandera espanyola onejant sobre el penyal, creguts a més que han passat a ser una superpotència dins la UE amb dret de fer allò que vulguen. Jo els recomanaria una mica més de prudència, per diverses raons.



1. En realitat, la condició de Gibraltar no canvia gens ni mica. La Unió Europea fa servir Espanya per fer pressió al Regne Unit, però ni reconeix que Gibraltar siga espanyol ni assegura res més que el fet que l’opinió espanyola sobre el penyal serà determinant. Com ho ha estat sempre fins ara en totes les negociacions internacionals que hi ha hagut. Cal tenir en compte, a més, que l’acord recent sobre el CETA amb Canadà ha establert el precedent que els acords comercials de gran abast han de ser aprovats per cada estat membre per poder entrar en vigor, cosa que segurament passarà amb els acords sobre la nova relació comercial amb el Regne Unit. De manera que la referència és més retòrica, i política, que no pas legal i efectiva.



2. Però en canvi, reconeixent que no vetarà Escòcia, Espanya fa un pas d’una gran incoherència i que pot pagar molt car. Enfurisma els britànics i origina un conflicte enorme amb Londres, que pot tenir repercussions molt favorables per a nosaltres. Si fins ara el Regne Unit era molt prudent respecte de Catalunya, per no eixamplar el problema d’Escòcia, de sobte ja no té gaires motius per a continuar-ho essent. I tenir a favor l’anglofonia i la Commonwealth no és precisament poca cosa. Els britànics han interpretat la reacció espanyola, malgrat els matisos, com un suport implícit a la independència d’Escòcia i això els ha dolgut molt.



3. Espanya, reconeixent que no vetarà Escòcia en el moment actual, quan el Regne Unit opta per no deixar fer el referèndum a Escòcia, s’aboca a acceptar una Escòcia independent dins la UE fruit d’un referèndum unilateral. I crec que no cal ni que explique el precedent que això significa. El temps ho dirà.



i 4: Espanya defensa, promou, s’alegra i fa bandera del canvi d’una frontera actual, la de Gibraltar, amb l’argument que és important que els gibraltarencs mantinguen la ciutadania europea. Com defensarà, després de la independència, que els catalans han de deixar de ser ciutadans europeus només perquè nosaltres també defensem i promovem el canvi d’una frontera actual?




[Bon dia] –Si voleu saber de primera mà la situació de Gibraltar us recomane el diari local, el Gibraltar Chronicle, juntament amb Gibraltar Panorama i la televisió del país, la GBC. Tots són en anglès.



–Robert Redford ha signat aquest cap de setmana un article editorial molt dur a The Washington Post, on diu ‘Quaranta anys després del Watergate, la veritat torna a perillar‘. El famós actor sempre ha mostrat un gran interès pel periodisme i per les relacions entre el periodisme i la política, que ara veu amenaçades per l’administració Trump. L’opinió té una versió francament interessant també en vídeo.



–Carrero Blanco és aquell polític i militar franquista que en una entrevista a Pueblo va dir: ‘Val més morir tots en una explosió atòmica que no esdevenir una massa d’esclaus sense déu. Val més tots morts que no comunistes.’ Però resulta que, en comptes de fer-li un judici pòstum pels seus notables crims, condemnen una xicota per haver-ne fet un acudit.



Enllaç article :

dilluns, 19 de desembre de 2016

Al pas que anem, això esclatarà abans de falles (i què hem de fer?) per Vicent Partal



OPINIÓ - EDTORIAL





«La independència, per anar bé, s'ha de proclamar, en una DUI, quan més convinga a la majoria entre ara i el setembre vinent».
















18.12.2016  22:00





Una de les coses curioses que fa el règim és filtrar a la premsa afecta decisions que encara no s’han pres. Per això ens haurem de creure el que diu La Vanguardia: que dimarts els membres de la mesa de Parlament de Catalunya que pertanyen a Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot seran amenaçats d’inhabilitació pel Tribunal Constitucional espanyol. La decisió va un pas més enllà de l’intent d’inhabilitar la presidenta Forcadell: pretén que el parlament siga dirigit per Ciutadans i el PSC, malgrat que només sumen 41 diputats de 135. Concretament, el candidat de l’estat a presidir la cambra catalana és el diputat de Ciutadans José Maria Espejo Saavedra. Per tant, la gravetat del moment és evident.



L’atac directe que l’estat ha desfermat contra les institucions catalanes només l’explica la desesperació. Saben que, democràticament, tenen la batalla perduda. Aquests darrers cinc anys la solidesa de l’independentisme ha estat provada en ocasions innombrables i no els ha funcionat res. De primer, van voler identificar independentisme amb corrupció i van fracassar. Després van provar d’organitzar ‘un Ulster que te cagues’ i van fracassar. Van furgar en les divisions de

dijous, 17 de novembre de 2016

Editorial Vicent Partal : La batalla és a Brussel·les i a Nova York?



OPINIÓ - EDITORIAL





«Els nervis a Madrid són tan indissimulables que ahir va córrer l'alarma quan es va saber que un possible candidat a secretari d'estat dels Estats Units és un dels més ferms defensors del dret d’autodeterminació de Catalunya al congrés nord-americà».








Diversos congressistes americans, entre els quals Dana Rohrabacher, amb Roger Albinyana i Jordi Solé.










16.11.2016  22:00






Ho havíem dit i comença a passar: quan les dates fossen definitives i clares passarien coses. A Madrid –ja en parlava fa un parell de dies– hi ha unes fissures cada dia més evidents. I mentrestant comencen a sonar veus a Europa que avisen que això no pot continuar així gaire temps més.



Continuem amb Margallo. En la seua venjança contra Rajoy, ahir va travessar una ratlla més: declarà que la solució del problema català ja es juga a Brussel·les i Nova York, en referència a la UE i l’ONU. Déu n’hi do quina xarrera que té l’ex-ministre i quines coses que diu. No és que no se sabés, això, és que no ho volien reconèixer de cap manera. Per això és tan xocant que ho diga precisament ell.



A la diplomàcia catalana fa temps que li arriben insinuacions en el sentit que la jugada de Margallo consistia a obligar Catalunya a fer la DUI per poder anar al Consell Europeu i exigir una declaració unànime contra el trencament de la legalitat estatal. És a dir, volia convertir la DUI en un colp d’estat antidemocràtic. Si és així, cada dia ho tenen més malament.



Perquè les fissures en el poder judicial els fan un mal extraordinari. Si una part dels magistrats del Constitucional s’oposa a ser l’ariet de la repressió, com ha fet ja, Rajoy ha de començar a fer

dijous, 22 de setembre de 2016

Editorial Vicent Partal : En defensa de Toni Albà



OPINIÓ - EDITORIAL




«Sobretot la por que els fa que la protesta contra la mala gestió municipal d'Ada Colau i Barcelona en Comú cristal·litze, prenga cos i agafe volada».








Toni Albà







21.09.2016  20:00




A mi em resulta incomprensible l’enrenou que s’ha organitzat pel pregó de la Mercè d’enguany i pel pregó alternatiu, tots dos actes prevists per a aquest vespre. La tensió ha arribat a un punt que qualsevol diria que el futur del país depèn de dos discursos. Especialment si atenem el nerviosisme excessiu amb què els partidaris d’Ada Colau han reaccionat a la convocatòria del pregó no oficial.



Dies enrere, vaig opinar sobre l’elecció de Pérez Andujar com a pregoner i sobre les conseqüències que podria tenir. No veig cap necessitat, doncs, de repetir-me, per bé que sí que vull recordar (ja que la batllessa ho fa servir ara d’argument de no se sap què) que jo formava part del jurat que va concedir a Pérez Andujar el premi Ciutat de Barcelona de periodisme i que vaig estar molt content de premiar-lo. (Si algú vol aprofundir tot això, pot llegir l’article, escrit a final de juliol.) Tanmateix, sí que crec necessari avui de dir un parell de coses sobre el pregó alternatiu.



La fúria que s’ha desfermat en l’entorn polític i mediàtic dels comuns i també en l’espanyolisme contra Toni Albà i el pregó alternatiu crec que posa en relleu, més que res, la por que els fa. La por que els fa, crec, no l’acte en si, sinó allò que podria representar. Sobretot la por que la protesta contra la mala gestió municipal d’Ada Colau i Barcelona en Comú cristal·litze, prenga cos i agafe volada, precisament per culpa d’un acte que hauria de ser innocent i fins i tot simpàtic. I, incomprensiblement, ells són els qui –a parer meu, de manera molt poc sensata– l’han convertit en una mena d’insurrecció.



A veure si ens entenem: només faltaria que, a la Barcelona del 2016, qui vulga i com vulga no pogués fer un acte públic contra l’ajuntament, contra la Generalitat, contra el govern espanyol, contra la Unió Europea o contra el sursumcorda galàctic. Només faltaria que la crítica a la gestió política de qualsevol polític no es pogués expressar, fins i tot d’una manera exagerada. Encara més: només faltaria que en el context de les festes no es pogués fer mofa de qui et done la gana, i de la manera que et done la gana. I finalment: només faltaria que uns veïns no poguessen organitzar un acte i convidar-hi a parlar el qui creguen convenient. De debò hi ha ningú que es pense que es poden qüestionar coses tan elementals com aquestes?



Però és que, a més, la incoherència de les crítiques és tan gran que sembla impossible que les facen alguns dels qui les fan. O siga que Albà ha de mesurar les paraules per no fer mal a alguns i Pérez Andujar no les ha de mesurar? A mi el pregoner oficial em pot dir que sóc un integrista i comparar-me amb els aiatol·làs iranians i jo no puc dir d’ell qualsevol barbaritat equivalent que em passe pel cap? Per què? Què té ell que no tinga jo? I els organitzadors del pregó alternatiu no poden convidar Toni Albà per les coses que ha dit en el passat, però l’ajuntament de la ciutat sí que pot convidar Pérez Andujar per les coses que ha dit en el passat? I des de quan fer un pregó alternatiu és una amenaça a la convivència i al bon funcionament de la ciutat? Des que hi ha aquest govern municipal, potser? Perquè abans ells mateixos en van encapçalar uns quants, d’actes semblants. Més i tot: aquest estiu hi ha hagut pregons alternatius en alguns barris de Barcelona i no ha passat res. No han estat gairebé ni notícia. A què treu cap, doncs, tanta agressió verbal contra tot allò que representa el pregó alternatiu?



I encara, de tot plegat, hi ha una cosa que em sembla especialment preocupant: la criminalització que alguns volen fer de Toni Albà. Perquè hi ha qui li diu bufó com si això fos cap ofensa –tot i que segurament qui li ho diu no té ni la més remota idea de la història del teatre ni de la història de la cultura d’aquest continent. Perquè hi ha qui l’acusa de sectari, com si el fet de prendre partit públic i ser honrat i coherent en allò que dius fos, no un gest de coratge i responsabilitat, sinó un propòsit malèvol, i invalidàs les persones per a fer cap crítica. O perquè hi ha qui el vol reduir a un mer instrument de tercers, la cèlebre mà fosca, com si en el curs de tota la seua llarga carrera Toni Albà no hagués demostrat de sobres tanta qualitat o més que cap altre actor europeu del seu estil i tanta independència personal per a comprometre’s en causes de tota mena, guiat per la idea que ell té del món i de què ha de fer per millorar-lo.



Si hi ha ningú que es pense que té la raó en tot i que només és seu el privilegi de dictar què es pot fer i què no es pot fer, s’ha equivocat de segle. I, per sort, em sembla que també podem dir amb molta tranquil·litat que si hi ha ningú que crega que només és seu el privilegi de dictar què es pot fer i què no es pot fer s’ha equivocat també de ciutat i de país. Que comence, doncs, la festa.



(Toni Albà mateix s’explicava molt bé en aquesta entrevista que li vam publicar ahir i que us recomane molt que llegiu.)






Enllaç article :


 

diumenge, 11 de setembre de 2016

Nosaltres hem tornat a omplir els carrers, ara vosaltres proclameu la independència abans de la pròxima Diada. Per Vicent Partal



OPINIÓ - EDITORIAL





'Els pròxims dotze (deu) mesos són l’hora de la decisió. I en això, president, govern, diputats, no s’hi val a badar ja '















11.09.2016  20:00






Nosaltres hem tornat a omplir els carrers, ara vosaltres proclameu la independència abans de la pròxima Diada



Per cinquena vegada consecutiva el país ha reaccionat de forma massiva a la crida de les organitzacions independentistes i ha deixat clar al carrer que la majoria social està disposada a donar el pas que ens ha de convertir en una república independent.



Els qui tenien por a una punxada, o tenien ganes de que punxàrem, han tornat a quedar-se amb un pam de nas. Una vegada més. Perquè la gent ha tornat a demostrar que l’independentisme, cinc diades després, no és cap suflé (us en recordeu?), ni dubta sobre quin és l’objectiu a assolir.

dimecres, 17 d’agost de 2016

Les condicions de Ciutadans són una pantomima. Per Vicent Partal



OPINIÓ > EDITORIAL



«Avui el PP respondrà l’oferta de Ciutadans i ho farà de forma positiva. Perquè el partit d’Albert Rivera va posar sis condicions als populars que en realitat no eren tals».

















dimarts, 26 de juliol de 2016

Un precipici, a Madrid. Per Vicent Partal



OPINIÓ > EDITORIAL



«A Madrid, de moment, l'entesa ja és cinc vegades més complicada o lenta i encara no es veu si acabarà arribant».












 
25.07.2016  22:00



El divendres 13 de novembre de l’any passat El Periódico va publicar una portada tota en negre que parlava, en un to certament apocalíptic, d’un presumpte precipici català. Després del 27-S la legislatura s’havia blocat arran de la negociació de la presidència, i el diari barceloní assenyalava com una greu irresponsabilitat dels independentistes la incapacitat de formar govern. Fem comptes.

El divendres 13 de novembre Catalunya feia 44 dies que no tenia govern.


Quan escric aquest editorial el precipici que s’obre a Espanya sembla més aviat d’una dimensió, aquest sí, colossal. Dues eleccions després, avui el monarca espanyol obre la ronda de converses per a

divendres, 24 de juny de 2016

El Brexit és també una revolta contra un sistema que no funciona. Per Vicent Partal



OPINIÓ-EDITORIAL


'hi ha unes quantes evidències polítiques que emergeixen de forma cristal·lina d’aquest vot i que cal posar urgentment sobre la taula al Regne Unit i arreu d’Europa'










Per: Vicent Partal



24.06.2016  06:35





D’ací uns anys la nit del Brexit serà recordada en els llibres d’història a l’alçada d’aquella vesprada de novembre en que es va ensorrar el mur de Berlín o d’aquell matí de setembre en que dos avions van tombar les Torres Bessones. El xoc polític, econòmic i social que representa l’abandó de la Unió Europea pel Regne Unit és d’una dimensió insòlita i divideix, de nou, la història d’Europa en un abans i un després.


Tindrem temps els pròxims dies de parlar de les conseqüències d’aquest vot i de com s’implementarà aquesta decisió que les quatre nacions del Regne Unit han pres. Res no serà senzill i entrarem, segur, en una època de turbulències enormes que ningú no sap com es pilotaran des de Londres i Brussel·les. Més enllà dels aspectes tècnics, però, hi ha unes quantes evidències polítiques que emergeixen de forma cristal·lina d’aquest vot i que cal posar urgentment sobre la taula al Regne Unit i arreu d’Europa.


Primer. Quan tu maltractes de forma continuada a la població, la població acaba per reaccionar i aleshores sí que tens un problema enorme. Per mi el Brexit és una forma equivocada de reaccionar i

divendres, 17 de juny de 2016

Amb el ‘Brexit’, Espanya, de fet, participa en un procés de secessió. Per Vicent Partal



OPINIÓ-EDITORIAL

«Les conseqüències del 'Brexit', si arriba, amenacen de remoure tot el continent. Però encara que guanye la permanència la Unió, res no tornarà a ser com era».




















16.06.2016  22:00





La campanya del Brexit ha estat amargament interrompuda per l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox. És un acció que ens desconcerta a tots i que provoca una repulsa unànime. No sé si canviarà el curs de la campanya, però sens dubte que des d’ahir res no és igual, res no pot ser igual al Regne Unit.


Siga com siga, dijous de la setmana entrant els britànics prendran una decisió que canviarà completament la fesomia i la realitat de la Unió Europea, sobretot si la decisió final és d’abandonar la UE. Les conseqüències del Brexit, si arriba, amenacen de remoure tot el continent. Però encara que guanye la permanència la Unió, res no tornarà a ser com era. El projecte europeu sempre creixia i

dilluns, 13 de juny de 2016

Els meus dubtes sobre el RUI. Per Vicent Partal



OPINIÓ-EDITORIAL

«Al setembre la situació pot tornar a fer un tomb molt notable, si els partits catalans són capaços de presentar una proposta endreçada i clara sobre com fer un referèndum i sobre què fer si es guanya» 














12.06.2016  22:00




El referèndum unilateral d’independència ha entrat a l’agenda política, ara ja clarament. Hi ha entrat, sobretot, després del no al pressupost, que ha palesat l’estancament d’allò que semblava que havia de ser el resultat del 27-S; i encara més clarament des de dissabte, quan l’Assemblea Nacional Catalana va decidir de preguntar als seus socis si creien que s’havia d’impulsar. Caldrà veure què vota la gent de l’ANC, és clar, però és fàcil d’observar com l’ambient es va decantant a favor del RUI. Ara, doncs, m’agradaria explicar-ne obertament els meus dubtes, per si això ajuda a centrar el debat.
D’entrada, vull deixar clar que en cap cas no hi vaig en contra. Crec que el referèndum és una eina més i veig clar que pot ser extremadament útil. Accepte també, sempre, que en política l’immobilisme no és una bona posició. A mi no em fa gens de por reformar el full de ruta si ha de ser per a millorar, o bé condicionar-lo amb novetats que responguen a un moviment canviant per definició: és a dir, a la política del dia a dia.

Ara, dit això, també crec que la proposta encara necessita concrecions. Concrecions, dubtes ara

dilluns, 30 de maig de 2016

Editorial Vicent Partal Tortosa: un greu error que ens perseguirà



OPINIÓ

«Les coses s'han de fer quan toca o esdevenen un problema molt més llarg conforme passa el temps».




 



Soldat de bronze', Tallinn (Estònia).





29.05.2016  20:30


Recorde haver assistit a Vílnius a la retirada de la gran estàtua de Lenin que ocupava la plaça que portava el seu nom. Ho van fer amb una grua, de bon matí, només hores després de proclamar la independència de Lituània. No se n’ha recordat mai més ningú.

Però a Tallinn no es van atrevir a desmuntar de seguida el monument al soldat soviètic, conegut per Soldat de bronze. I el monument va esdevenir un símbol contra la independència d’Estònia i en favor del règim soviètic, que el 2007 acabà originant alguns dels pitjors enfrontaments entre la comunitat russa d’Estònia i el govern de la república i atià una enorme tensió entre tots dos països: hi hagué un intent d’assalt a l’ambaixada estoniana a Moscou i es desfermà allò que probablement va ser la

dimarts, 24 de maig de 2016

A Àustria ha anat de molt poc… per Vicent Partal

Per: Redacció

23.05.2016  22:00

OPINIÓ

«Els europeus hem d'acorralar el feixisme i el totalitarisme abans no siga massa tard».













Finalment, Àustria no tindrà un president d’extrema dreta. Però ha anat de poc, de molt poc.

Alexander van der Bellen, el candidat verd que es presentava com a independent, ha guanyat només amb el 50,3% dels vots, contra el 49,7% del candidat de l’extrema dreta.

Ahir dilluns, a l’últim minut, els vots emesos per correu han desempatat i han capgirat el resultat de les eleccions. Per trenta mil vots. Diumenge a la nit Àustria, però, tenia un president d’extrema dreta i Europa tenia un problema gros, un més. Per primer vegada un cap d’estat dels vint-i-vuit es presentava al món com un totalitari, contrari a tots els valors que han conformat la democràcia europea.

És veritat que el president d’Àustria és bàsicament honorífic i que no té poders determinants sobre la vida pública del país. Però negligir la importància d’una elecció com aquesta seria enganyar-nos. Al