El Singular publica extractes del monogràfic de 'Divèrsia' sobre la sistuació de la llengua als Països Catalans.
Bernat Vilaró
 |
| L'Alguer |
Esteve Campus, llicenciat en Ciències Polítiques a la Universitat dels Estudis de Sàsser, i Carla Valentino, experta en l'estudi del català i de la variant algueresa -i ambdos socis d'Òmnium-, expliquen en aquest assaig, publicat al monogràfic de la revista Divèrsia, quina és la situació de la llengua catalana a L'Alguer. L'estudi trenca el tòpic que l'alguerès, dins de l'Estat d'Itàlia, està gairebé mort i no gaudeix de bona salut. És una realitat força desconeguda, i menys pessimista del que a vegades s'afirma des de Catalunya.
A finals del segle XIX i a principis del XX la ciutat no arribava als 10.000 habitants, dels quals gairebé la totalitat parlen alguerès, la variant dialèctica catalana a la ciutat. La majoria són analfabets, i L'Alguer té una estructura socioeconòmica dèbil, lligada a les activitats tradicionals, com ara la pesca. Tancada dins les seves muralles, la ciutat té poc contacte amb la realitat catalana.
Després de la Segona Guerra Mundial, i sobretot cap a finals dels anys 60, L'Alguer conserva el català com a llengua de comunicació a la llar i en el món de l'oci. "El problema per mantenir i salvar el català és sobretot polític", afirmen Campus i Valentino, que afegeixen que el català a L'Alguer és vist en segons quins àmbits com una llengua folklòrica.
Als anys setanta el moviment algueresista evoluciona de ser cultural a ser també polític. Hi ha tot un canvi generacional. Aquí la realitat sarda i catalana és ja un punt de referència en les reivindicacions del territori. El català a L'Alguer passa de ser d'una comunitat tancada en si mateixa a formar part d'una societat que s'encamina cap a l'homologació amb altres realitats lingüístiques d'Itàlia.
